- Qui ets? – digué el petit príncep – ets prou bonica...
- Sóc una guineu – digué la guineu-.
- Vine a jugar amb mi - digué el petit príncep -: estic molt trist...
- No puc - digué la guineu – no hi puc jugar amb tu. No estic domesticada.
- Ah! Perdona – va fer el petit príncep. – i què vol dir domesticar?
- És una cosa molt oblidada – digué la guineu -. Vol dir cercar lligams
- cercar lligams?
- Sí – digué la guineu-. Per ara tu ets només per a mi un noi semblant a d’altre cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblants a cent mil altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
[...]
- Si em vols fer un favor... domestica’m – digué
- Prou ho voldria – digué el petit príncep – Però no tinc temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
- Només es coneixen les coses que domestiquem – digué la guineu –. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Si vols un amic, domestica’m.
- Què s’ha de fer? – preguntà el petit príncep
- S’ha de ser molt pacient – respongué la guineu-. Primer t’asseuràs una mica lluny de mi, sobre l’herba. Jo et miraré de cua d’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop...
7 comentaris:
mai he acabat d'entendre aquest fragment... no sé si domesticar és bo o dolent...
suposo que no hi ha veritats absolutes, tanmateix la reflexió és bona! I almenys ens fa plantejar si és bo o no domesticar, si s'ha de planificar, o s'ha de deixar espai per a la improvització. Però les grans amistats no són aquelles que van creixent amb el temps i la distància?
Crec que en algun moment tots ens hem sentit amb la necessitat de domesticar i ser domesticats... és important formar part en la vida d'aquells que son els teus amics.
Però no per això hem de deixar d'improvitzar i deixar de descobrir...
per mi conèixer i tenir un amic no té cap connotació de possessió, domini, manipulació ni control... per tant, espero que ningú intenti domesticar-me!
Crec que utilitza el fet de la domesticació més com a metafora i no tant com un sentit de possessió
d'acord! entenc la metàfora! però tot i així... puc trobar algú, de repent, sense procés de 'domesticació' (entesa com a metàfora) que em marqui en un moment determinat de la vida i que guardi en especial consideració... no?
oi tant! però això d'AMISTAT no en té res!
això és quelcom especial que neix fruit de la química entre dos persones i de les circumstàncies en les que es desenvolupa la situació. Pot ser quelcom meravellós, però no és amistat, ja que aquesta, per mi, es construeix amb el temps, la coneixença mútua i l'esforç.
Això no treu fer un elogi a la espontaneitat i a l'obertura per tenir experiències fora-domesticades-metafòricament, que són la sal de la vida! ;)
Publica un comentari a l'entrada