dilluns, 31 de gener de 2011




... domestica'm...


- Qui ets? – digué el petit príncep – ets prou bonica...
- Sóc una guineu – digué la guineu-.
- Vine a jugar amb mi - digué el petit príncep -: estic molt trist...
- No puc - digué la guineu – no hi puc jugar amb tu. No estic domesticada.
- Ah! Perdona – va fer el petit príncep. – i què vol dir domesticar?
- És una cosa molt oblidada – digué la guineu -. Vol dir cercar lligams
- cercar lligams?
- Sí – digué la guineu-. Per ara tu ets només per a mi un noi semblant a d’altre cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblants a cent mil altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.

[...]

- Si em vols fer un favor... domestica’m – digué
- Prou ho voldria – digué el petit príncep – Però no tinc temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
- Només es coneixen les coses que domestiquem – digué la guineu –. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Si vols un amic, domestica’m.
- Què s’ha de fer? – preguntà el petit príncep
- S’ha de ser molt pacient – respongué la guineu-. Primer t’asseuràs una mica lluny de mi, sobre l’herba. Jo et miraré de cua d’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop...


7 comentaris:

anna ha dit...

mai he acabat d'entendre aquest fragment... no sé si domesticar és bo o dolent...

núria ha dit...

suposo que no hi ha veritats absolutes, tanmateix la reflexió és bona! I almenys ens fa plantejar si és bo o no domesticar, si s'ha de planificar, o s'ha de deixar espai per a la improvització. Però les grans amistats no són aquelles que van creixent amb el temps i la distància?

Anònim ha dit...

Crec que en algun moment tots ens hem sentit amb la necessitat de domesticar i ser domesticats... és important formar part en la vida d'aquells que son els teus amics.
Però no per això hem de deixar d'improvitzar i deixar de descobrir...

anna maria ha dit...

per mi conèixer i tenir un amic no té cap connotació de possessió, domini, manipulació ni control... per tant, espero que ningú intenti domesticar-me!

Anònim ha dit...

Crec que utilitza el fet de la domesticació més com a metafora i no tant com un sentit de possessió

ara ja és per portar la contrària... ha dit...

d'acord! entenc la metàfora! però tot i així... puc trobar algú, de repent, sense procés de 'domesticació' (entesa com a metàfora) que em marqui en un moment determinat de la vida i que guardi en especial consideració... no?

núria ha dit...

oi tant! però això d'AMISTAT no en té res!
això és quelcom especial que neix fruit de la química entre dos persones i de les circumstàncies en les que es desenvolupa la situació. Pot ser quelcom meravellós, però no és amistat, ja que aquesta, per mi, es construeix amb el temps, la coneixença mútua i l'esforç.

Això no treu fer un elogi a la espontaneitat i a l'obertura per tenir experiències fora-domesticades-metafòricament, que són la sal de la vida! ;)